22.5.06

El racionalismo marginó la imaginación, pero rebrotará

NUESTRA CABEZA ES REDONDA PARA QUE EL PENSAMIENTO PUEDA CAMBIAR DE SENTIDO

... Y ¿qué es la imaginación? La capa más profunda de la Psique, esa capa psíquica en la que todos participamos y de la que brotan los mitos, todos los arquetipos ... De la que TODO procede: ¡la imaginación es la realidad!, más real que lo que nuestro ego racional suele llamar realidad.

"La imaginación es la naturaleza", dijo Goethe

La ciencia, hija de la razón, expulsa lo daimónico, lo metafórico y empobrece el mundo al quedarse sólo con lo literal. Pero los daimones se vengan y se cuelan ... incluso en el evolucionismo darwinista, que imagina fósiles que prueben los eslabones perdidos ... ¡pero no aparecen!? ¿No son esos eslabones auténticos daimones en que creen los científicos evolucionistas ... ? Y, ¿no es esta teoría la exacta inversión del mito creacionista?!: si el uno sostiene que descendemos de la divinidad, el otro sugiere que ascendemos hacia ella ...

En estos días que el Código Da Vinci parece tomar nuestras vidas (y no voy a empezar a hablar del tema porque me canso) ...¡que cada uno imagine lo que quiera que es el Santo Grial! Yo pensaré en una copa de Rioja Tinto Gran Reserva, acompañada de una tapita de queso de cabra curado ... i uns postrins txocolatossos!!! ... y es que algunos instantes son mucho mejor que la vida eterna ...

22 comments:

glaire said...

Por cierto, dice Patrick Harpur:

"... los Daimon, para los filósofos herméticos, eran seres que iban y venían de este mundo, seres a la vez benéficos y maléficos ..."

Terry Godfrey said...
This comment has been removed by a blog administrator.
Skyline said...

Si para ti el Santo Grial es un Rioja Gran Reserva yo se de otro que seguro que dice: para mi la Lluvia dorada!

Ya sabes Glaire que no tengo tu exquisito paladar pero uno se conforma con un REDBULL bien fresquito (aunque para muchos es un jarabe).

glaire said...
This comment has been removed by a blog administrator.
glaire said...

sisi, l'abel le da a la imaginación ... aunque siempre acabe en el mismo punto! En cuanto a mi, no es cuestión de paladar, sino que confieso ser un tanto caprichosa ... y haberme vuelto un poco siberita ... todo es susceptible de ser entrenado! Y puestos a imaginar ... pa que conformarse con un Red Bull con gusto a jarabe?! Pero si para ti eso es el Santo Grial ...

Inalambric said...

Home, doncs a veure, jo estic amb skyline en akest sentit (solo por esta vez eh!). però a mi també m'agrada el redbull i de vins no entenc! Q vols q et digui!

Es com lo de si ets guapa o no? la qüestió no és si ets guapa, si no... si ets sents guapo! Jo em sento guapo i ho proclamo a tots els vents q tard o d'hora comflueixen! EM SENTO GUAPO COLLONS, i a qui no li agradi, que no miri!

glaire said...

D'això es tracta: d'imaginar lliurement la pròpia realitat i que cadascú imagini el què vulgui ... tu vols imaginar-te guapo, pos fés-ho!!! No seré jo la que te porti la contrària ... llàstima de la norma!

Skyline said...

Glaire, dicen que las normas estan para violarlas, para ser rotas.

Como decia Oscar Wilde (a mi personalmente no me lo dijo núnca), "la mejor manera de evitar la tentación es caer en ella".

glaire said...

Jeje ... está bien que tomes ejemplo de Oscar Wilde cuando corren rumores de él que era un homofono pedrastra y que incluso se le había tomado como sospechoso de ser Jack el Destripador ... ¿lo sabías? Está bien que un personaje así hable de no reprimir tentaciones ... Almenos es coherente. Pero, ¿qué ejemplo ibas a tomar tu si no?! O Oscar Wilde o House!!!

abel said...

D'algo serveix tenir cultura, a lo que la glaire informe sobre l'Oscar Wilde.
Si coneixem segons la nostra experiencia, i un experimenta amb nens quina classe de persona es?
Cito al skyline:
"Como decia Oscar Wilde (a mi personalmente no me lo dijo núnca), "la mejor manera de evitar la tentación es caer en ella"".
Diu força aquesta frase, "es la millor manera"...
Per exemple: si t'agrada fer uns postrins de xocolata, imagina que menges ara mateix perque et ve de gust, o pel motiu que sigui. La tentacio passarà al queixalar, però si t'esperes a la seguent queixalada. Deixes un temps i que es el que sents? Es temptació? es necesitat? La sensació de temptació que la engega la gana?
Estic confos.

Jo desde l'epoca de la serie "V", ja pensava/imaginava plujes daurades. No vec el dia de veure-ho a la pràctica, però serà tant xulo com imagino? No ho se, potser no. Gracies skyline per recordar-m'ho. Vagi de gust el redbull.

glaire said...

Abel, mai posis en dubte que una té cultura ... per exemple, sé de vocabulari: "...i un experimenta amb nens quina classe de persona es?" és un pedrastra experimentat!

I jo et pregunto, si tens uns postrins de xocolata davant i caus en la temptació (que no és poca) i fas una mossegada, com pots esperar a fer-ne una segona?! No es tractaria de potenciar la temptació o la necessitat (la gana), sino d'augmentar el patiment! I quin sentit té? Què t'aporta?!

Per altra banda, veig que tens clar que algun dia practicaràs la pluja daurada ... que no es quedarà en la imaginació. Aquell dia, no me l'expliquis ;).

Por cierto Skyline, el Red Bull, por el color, no queda tan lejos de una lluvia dorada enlatada ...

abel said...

Glaire, aixi que abans de fer la 2a mossegada sents temptació, i dius que per què patir fent-la esperar.

Imagina't uns postrins, fets amb un fruit que combina molt i molt bé amb la xocolata. Sabem que xocolata hi ha la que vulguis, ara per ara no te l'acabarias, però d'aquest fruit, l'arbre que el dóna només ho fa un cop cada segle. Resulta que ha sigut aquest matí que han madurat per complert els fruits i han estat treballant els artesants pastissers.
Els pastissers tenen també la temptació de provar-l'ho, però en el seu cas patirian una intoxicació, ja que han estat exposats i l'han manipulat, això implica que el seu organisme hagui estat impregnat de la substancia que extreuen del fruit. Juntament amb la recepta de com preparar la fusió entre la xocolata i el fruit, hi ha un peu de pàgina on diu que els mestres pastissers que ho preparin no poden ingerir ni un esboç del que estan preparant.
La recepte la van descobrir a l'epoca del Julio Verne. En aquells moments es va pensar que en un futur podrien implementar una màquina que prepares aquest delicios postre. Això els va portar a fer un petit esquema de com seria. Era complex, i no va ser fins l'oportunitat de maduració del fruit del segle passat que no van aconseguir amb la tecnologia del moment implementar el disseny original de la màquina. La font d'energia emprada que posava en marxa el proces mecànic, era generat per un petit motoret a vapor.

Sabeu que va passar?
Imagineu-vos, els pastissers que tant sols havian accionat una palanca per a elaborar el seu postre van estar temptats de provar el que s'estava coent mentres s'estava coent. I ells sabian que ho podian fer tranquilament perque no havian tingut contacte més que a traves de la petita estructura de ferro.
Tot el que al seu organisme anés a parar seria a traves del seu exquisit paladar. L'expectativa era imponent, ningu deia res, nomes s'observaven entre ells.

...seguirà...

glaire said...

"...Sabem que xocolata hi ha la que vulguis, ara per ara no te l'acabarias...". M'estàs posant a prova?!

... però bé, espero a replicar després de la teva continuació (i espero que hi hagi continuació perquè m'has deixat temptada de saber el final) ... només per aclarir conceptes, abans una pregunta: el postrí en qüestió, el que fusiona la xocolata i aquest deliciós i temptador fruit secular, aquest postrí no serà un LUJURIA?

Els directors de marketing de la Frigo, després d'una fructífera reunió de brainstorming, van concluir que treurien al mercat un gelat que deixaria a tots temptats de per vida ... i nosaltres vem caure en el parany ...

Inalambric said...

Senyors, passo de llegir les parrafades que heu fotut! Ja se que l'Abel delira, però tu Glòria? q ens està passant?

En qualsevbol cas, amb una bona caixelada es millor que 5 de petites! Es com donar un bon petó!

Skyline said...

Glaire, como se te ocurre comparar el redbull con una lluvia dorada enlatada... por favor! Que pensaba que tu carecías de mal gusto...

Prueba un Redbull bien fresquito y luego una lluvia dorada calentita (porque es su estado natural) y ahora dime si se parecen!

Lo que hay que oir...

glaire said...

Ina, com pots dir parrafades a les nostres divagacions?! Sona molt despectiu i jo crec q tenen prou nivell com per merèixer un respecte ... opinió personal!

Sky (ahora te toca a ti), si es que tú te lo buscas y lo pones a huevo ... y ¿cómo puedes estar tan seguro que un red bull y la lluvia dorada no saben igual?! ¿Has probado nunca una lluvia dorada de alguien que haya estado sustituyendo el agua por Red Bull? Si quieres explicarnos tus experiencias, a l'abel le darías una alegría!!!

Skyline said...

Glaire, predecible tu comentario. ¿Será que no te lo he dejado en bandeja?

Y que no se moleste el Abel, pero mis experiencias son mias y a él no le tengo que explicar nada. ¿O le cuentas tu las tuyas? ¿O las nuestras?

ARRE said...

Curiós el que un post sobre el retorn de la imaginació pot arribar a generar...

Abel, vull saber com acaba la historia i on es poden comprar aquests dolços :D.

abel said...

...

Es van passar observant-se entre sí una bona estona.
Tots per igual, allà estaven, la pregunta és qui eren aquests artesans? Per què ells coneixien aquesta recepta, aquest fruit?
Entre dues collites passava molt de temps, encabien fins a quatre generacions. Típicament solien coincidir la següent generació que havia tastat el postre, amb la jove quitxalla que tindria el plaer de tastar-la en la seva vellesa. En alguna casa de pastisser havien conservat petits trossets perquè poguessin ser degustats per la canalla que esdevindria el pont cap a la següent tongada del fruit. Aquests explicaven, de segona mà, els mecanismes emprats, la recepta per la elaboració i el sabor que havia tingut quan de petits ho tastaren, a la nova generació.
Aquest cop era diferent perquè hi havia una màquina únicament per aquest menester.
No es que volguessin preservar en secret aquest postre, però no desitjaven que fos quelcom pel poble. Per a ells era un gran estímul perquè els feia sentir-se creadors. Ells formaven part de grans i velles famílies, obtenien la resposta de on venien abans de fer-se la pregunta. No tot era meravellós, però posseïen aquest gran al•licient que compensava les dificultats en que es trobaven.

Estàvem en l’ultima preparació vigent del postre. Un pastisser va prendre la decisió que cap dels presents tastes el que s’estava coent fins que no estigues acabat. Això volia dir que tant podia sortir perfecte com irremediablement nefast.


...seguirà...

glaire said...

Joder amb el seguirà! Espero que no tardis una setmana més per posar la tercera part o que no ho facis durar tant com el Cor de la Ciutat (esperant el dia que acabin amb la sèrie ...). Crec que amb tres capítols ja n'hi hauria prou, nops? Demostra la teva capacitat de sintesis!!! Tu pots ...

abel said...

Van passar dues hores fins que la màquina no quedà completament aturada. El postre havia estat acabat.
En el silenci absolut, escoltaven tan sols els cric cric que feia l’esquelet de la màquina al refredar-se, van retirar el bol amb la massa i el van possar en motlles per donar-li forma, cal a dir que cada motlle, propietat de cadascuna de les families pastiseres, duïa un distintiu propi, un escud.
Es va distribuir en parts iguals, i aqui va acabar la reunió. Els pastissers van tornar a casa seva, on amb gran il·lusió oferien a la seva familia el postre, d’un dinar centenari i tradicional. Es solia convidar als amics més propers i aquests eren privilegiats que podien tastar algo que no s’esperaven perque en desconeixien l’existencia.
Aquest cop va anar de tal manera que sense haver acabat de menjar els pastisers van anar a trobar-se l’uns als altres per intercanviar opinions i es que havia anat malament la preparació. El postre havia estat disgustat, el gust de la fruita s’havia perdut, sabia tant sols a els altres ingredients.
Després de hores i hores discutint i raonant el per què, van concloure que no podia tornar a preparar-se en una màquina. No podia per la senzilla raò de que careix de sentits i es clau per poguer escoltar les necesitats dinàmiques que el fruit va revel·lant a mesura que entra en els estats diferents de cocció. La màquina tant sols podia remenar fredament en una direcció i l’essencia del fruit és com una brida on si la vas tancant mai la podràs tornar a obrir, cal manternir-la oberta perque emani la seva gracia.
Amb aquestes notes a peu de la recepta centenaria s’espera en la propera ocasió tenir l’èxit que en aquesta no s’ha donat.

-FI-

glaire said...

Oleoleole! Finalment tenim la història acabada ... tot i que veig que s'ha perdut l'objectiu inicial: volies donar-me un exemple per diferenciar la temptació de la necessitat (era això?) ... Buino, tampoc ens posarem tiquismiquis a aquestes alçades, nops?